dimarts, 12 d’abril del 2011

RESUM DEL TREBALL

http://www.slideshare.net/jcalzamora/tema-5-la-dimensi-cultural-i-social-de-lsser-hum?from=share_email_logout2

divendres, 8 d’abril del 2011

4.L´ART

4.1. L´experiència estètica.

Anomenem experiència estètica a la trobada que lésser humà tè amb la bellesa que consisteix a captar la bellesa i a crear objectes bells a partir de la realitat. L´art es doncs simbolitzar la realitat

4.2.El sentit estètic
La trobada amb la vellesa i amb la trobada i l´elavació que comporta són possibles perquè el sentit humà és un sentir estètic.

Dos tipus de bellesa:

* Bellesa com a perfecció.
El que és bell està ben fet.
*Bellesa com a pulcritud.
El que és bell no està en la perfecció sino en la cura, la neteja i en la dignitat amb què es presenta l´objecte.

4.3. Caracteristiques de l´experiència estètica.

* Transforma la nostra visió  de la realitat.
*Altera la vivència del temps
*Ens condueix a l´oblit de nosaltres mateixos
*És intensa, però breu

3. LA LÒGICA

3.1. L´ESTUDI DE LA LÒGICA.      

          
- Argumentar correctament és una habilitat que sol anomenar-
             se 
lògica com a art
. I l´estudi del principis i les regles que
             regeixen el raonament vàlid és la 
lògica com a ciència
.
             Podem distingir dos enfocaments:
               * La 
lògica formal
, estudia l´estructura dels arguments
                  prescindint dels continguts concrets als quals fan referència
               * La 
lògica informal
, estudia els modes correctes d´argumentar
                  atenent els diferents contextos de diàleg i les
                  qüestions que s´hi tracten.
3.2. LÒGICA FORMAL.
          -S´ocupa de l´estudi de les regles que ens permeten
           distingir  els raonaments vàlids dels que no són vàlids. Un raonament
           és vàlid si la conclusió segueix lògicament les premisses i un
           raonament és invàlid quan la conclusió no es deriva de les premisses.
           U
n  raonament pot ser vàlid encara que la seva conclusió
           sigui falsa, i una altre pot ser totalment invàlid encara que
          la conclusió sigui certa.
 3.3. LA LÒGICA INFORMAL. EL DIÀLEG ARGUMENTATIU.           


             - La lògica formal permet comprovar la validesa dels arguments que
               poden utilitzar-se en qualsevol tipus de procés comunicatiu,
                també hem comprès que la utilització d´arguments
               formalment vàlids no és suficient per assegurar
               l’èxit en la comunicació. En la nostra vida quotidiana
               utilitzem sovint arguments que no són formalment vàlids,
               però que nosaltres considerem correctes.
               Anomenen 
argumentacions correctes
 els arguments en què
                la conclusió es recolza en les premisses, encara que s´entengui
               en un sentit ampli.
            

             -La lògica informal anomenada per alguns lògica de les bones
               raons
, estudia les condicions que han de complir
              els arguments per ser correctes en aquest sentit
.
            - Un 
diàleg argumentatiu
 és un joc lingüístic en què dos
              participants o més intercanvien missatges respectant certes
              regles que els comprometen a cooperar de bona fe
              perquè s´aconsegueixen l´objectiu del diàleg.

3.4. REGLES DEL DIÀLEG ARGUMENTATIU:

            *Principi cooperatiu: Contribueix a la conversa tal i com ho exigeix
             l´objectiu .L´objectiu de la conversa és molt diferent exemple, en
             un tribunal de justícia, en una entrevista...
             Aquest principi implica obligacions como les següents:
                - Porta el pes de la prova quan et correspongui.
                -No facis que el teu interlocutor porti el pes de la prova
                 quan no li correspongui.
                -No utilitzis premisses no admeses pels altres interlocutors per
                  recolzar una conclusió que pretens que sigui admesa per tots.
                -Defineix, aclareix o justifica el significat dels termes
                 que utilitzis sempre que t´ho demanin.
                -No intentis forçar la clausura del diàleg.
             *Regla de la quantitat: Proporciona tanta informació com sigui
              necessària per mantenir el teu punt de vista.
             *Regla de la qualitat: No diguis el que creus que és fals
               i no intentis mantenir una opinió de la qual no en tinguis
               proves suficients.
             *Regla de rellevància: Has de ser rellevant, centra les
              intervencio en l´assumpte sobre el qual es dialoga i no
              canviïs de tema sense permís
             * Regla de mode: Explica´t amb claredat, amb brevetat i
               ordenadament. 

3.5. EINES DEL DIÀLEG ARGUMENTATIU:  

           -En el diàleg argumentatiu s´utilitzen determinades expressions amb
            unes funcions específiques. Hi ha algunes com:
Termes asseguradors.
 

             - 
Quan algú vol presentar com a segura una creença i evitar que
               l´interlocutor li demani raons per refermar-la, pot utilitzar
               termes asseguradors.
Termes protectors.             


               - Per protegir les nostres afirmacions de les crítiques
                 dels altres.
Termes connotats.
 
            -
 Algunes paraules estan carregades de connotacions
  positives o
               negatives
. Els nostres prejudicis  i estereotips de caràcter
               racista, o polític... es manifesten en moltes de les paraules
               i expressions que utilitzem.
              - Les connotacions d´una paraula varien en funció de la persona que la
               diu i de la persona amb qui es parla, per exemple, el terme 
feminista

               pot tenir una connotació positiva per a algunes persones, i negativa
               per a altres.
Definicions persuasives: 

          
       -Són definicions que s´elaboren per a un terme al qual es vol donar cert 
                
 prestigi o cert desprestigi.
3.6 Els errors en l'argumentació o fal·làcies.

La paraula fal·làcia s'utilitza per designar aquelles argumentacions que
són incorrectes, però que semblen correctes.
 És preferible parlar d'ús fal·laç d'arguments aquests poden ser fal·làcies
en uns casos i arguments correctes en altres.
Les fal·làcies són maneres de raonar que violen les regles del
 diàleg argumentatiu.

 
Preguntes complexes:


Hi ha preguntes que comporten pressuposicions.



Argument ad ignorantiam:

D'arguments es pretén que un enunciat és fals només perquè ningú 

no ha aconseguit demostrar-ne la veritat, o bé que un enunciat 
és cert perquè ningú no ha demostrat que és fals.
 
Argument circular:


Aquest arguments consisteixen a fer una declaració i defensar-la presentant raons que signifiquen el mateix que la primera asserció.


Argument ad hominem:


Es pretén refutar l'opinió aliena atacant la persona que la manté, sense entrar en el tema de la discussió, al·legant únicament suposats defectes o vicis de la persona que parla.
 

Argument d'autoritat:


Es tracta d'intentar defensar una opinió sense presentar les proves pertinents, apel·lant únicament a una autoritat. 


Argument ad baculum:


Són els que presenten algun tipus d'amenaces com si fossin raons bones per recolzar una determinada opinió, o consell, o prescripció.
 

Argument ad poulum:


Argumentar es recorre a provocar l'entusiasme o altres sentiments de les persones amb la finalitat que atorguin el seu assentiment al que sosté el parlant sense aportar cap prova.
 

Arguments ex populo:


Consisteix a defensar un determinat punt de vista al·legant que tothom hi està d'acord.
 

Argument post hoc, ergo propter hoc:


Se'ls anomena de la causa falsa: consisteix a establir una conclusió causa-efecte sense base empírica suficient.
 

La generalització precipitada:


És la generalització precipitada.Podria ser correcte únicament si és comprovessin tots els casos possibles, és impossible la majoria de les vegades, la conclusió sol ser fal·laç.
 



Argument del pendent relliscós:


Estan basats en l'anomenat efecte dòmino. Els successos s'encadenen els uns amb els altresi, abans de prendre una decisió, és necessari valorar les conseqüències que se'n derivarien.

2. EL LLENGUATGE

2.1. El llenguatge simbòlic: obertura a un món compartit
El llenguatge humà és un sistema de comunicación interpersonal que exerceix tres funcions bàsiques:
-          Representativa. Els signes lingüístics són símbols que serveixen per representar    estats de coses.
-          Expressiva. Els signes lingüístics són símptomes que manifesten els estats interiors del parlant.
-          Apel·lativa. Els signes lingüístics són senyals dirigits al’interlocutor, de qui s’espera una determinada reacció.
Gràcies a aquesta triple funció del llenguatge és possible la comunicación humana i la creació d’un món compartit.
2.2. Coneixement i llenguatge
Respecte al coneixement, adquirim per via lingüística, els conservem gràcies al llenguatge i els compartim amb altres persones gràcies que podem comunicar-los .
2.4. Dimensions del llenguatge humà
La principal forma de comunicación humana és la paraula, i les paraules formen part d’un codi que permet formar infinitat de missatges. Tres dimensions bàsiques.
-          La dimensió sintética relacions dels signes entre si. Les regles de la sintaxi ens indiquen com s’han de col·locar les paraules transmetre un missatge.
-          La dimensió semàntica relacions dels signes amb els significats corresponents.
-          La dimensió pragmàtica la relació entre els signes i els usuaris. Els usuaris són els parlants, els signes són les paraules, i la dimensió pragmàtica està constituïda per la intenció dels parlants i el context en què té lloc la comunicació.

TEMA 7 EXPRESSAR EL MÓN, UNA PECULIARITAT HUMANA

1.L'HOME, ANIMAL SIMBÒLIC

1.1.Signes i simbols

Només els éssers humans tenen la capacictat d'expresar el que pensen i senten.
En el llenguatge les paraules son signes es a dir, pot significar per qualcu una cosa diferent.En els sognes podem distingir  el significat i el significant, entre els quals s'estableix una relació  convencional  que anomenem significació o sentit.
A més a més , hi ha signes que remeten a un altre significat ulterior , que està en part manifest i en part ocult en la seva significació inmediata: és tracta dels simbols.
Si de la relació entre el significant i el significat en els signes diem que era convencional, de la relació del símbol amb l'objecte simbolitzat podem dir que també es convencional,  social, cultural.
En virtud de la relació simbolica el món se'ns presenta poblat de símbols que remeten, més enllà dels purs fets, a una significació simbolica.

1.2 L'univers simbòlic 

L'ésser humà estableix una relació peculiar amb el món: el llenguatge i les manifestacions artistiques que produeix l'univers simbòlic o un ordit simbòlic que és el que anomenem comunament món. En l'univers simbòlic que és el món trobam una mescla de experiencies i vivencies, unes de caracter més individual, i unes altres transmeses.
El llenguatge i l'art són dos instruments indispensables per controlar la realitat, perquè contribueixen  en gran mesura a dotar de sentit els objectes del nostre entorn i les nostres propies vivencies entre si i amb les altres persones.

1.3 L'animal fàntastic
Caracteritzem l´ésser humà com a animal racional traduint la formula de Aristòtil: ¨L´home es l´unic animal que té ¨lógos¨ pero l´origen de totes les constunscions humanes és primordialment la raó sino la fantasia o la imaginació d´un animal fantastic, que gaudeix d´una capacitat innovadora per crear perspectives i nficcions. L´ésser humà és un animal capaç de crear fantasies perquè és un animal.

1.4. Raó i fantasia posades en forma.Tot el que hem explicat posa de manifest que més que racionals, som éssers fantàstic, capaços d´anticipar-nos al que ha tingut lloc i també capaços, a partir d´aixó, d´elaborar noves i diferents visions i possibilitats.
Un sistema simbòlic ens permet interpretar-los mitjançant formes lingüistiques, imatges artístiques, ritus religiosos o símbols mítics.
El nostre no és un univers purament fïsic sinó que la nostra vida trnscorre, com hem dit ja anteriorment, en un univers simbòlic, del qual els mites, la religió, la ciències, el llenguatge, l´etica, la política i l´art són elemants constitutius. La raó necessita indispensablement de la fantasia, perque va ser la invenció de símbols que va obrir el camí de l´home cap a la cultura i la civilització.  

5- DAVANT LA DIVERSITAT CULTURAL

5.1 Actituds més freqüents. Davant les cultures diferents de la pròpia , poden adoptar-se diverses actituds.
 
L'etnocentrisme: 


Analitza les cultures des del punt de vista de la pròpia cultura.Dues conseqüències: la falta de comprensió per entendre els qui no comparteixen la manera de viure i la radicalització del sentiment de cohesió amb el propi grup, se sentin superiors als altres i adoptin una actitud d'imposició als que són diferents.
 Manifestar xenofòbia racisme o xovinisme. L'aporofòbia:el rebuig i menyspreu  

El relativisme cultural:

Recomana la tolerància cap a les diferents expressions culturals; té grans limitacions: no promou el diàleg entre les culturesdefensa que és incapaç d'evitar riscos com els següents:

*El racisme:
*La separació entre cultures
*L'actitud romàntica
*La paràlisi cultural
L'interculturalisme :propugna la trobada entre les diferents cultures en condicions d'igualdat.Objectius:
-Reconèixer la natiralesa pluralista de la nostra societat i del nostre món.
-Comprendre la complexitat de la relació entre les diverses cultures.
-Promoure el diàleg entre les cultures.
-Colaborar en la recerca de respostes als problemes mundials.

5.2 Diàleg entre cultures: relativisme o universalisme?
El rel
ativisme, la comunicació entre cultures és quasi impossible i no gaire desitjables. En canvi,l'universalisme descobreix uns valors compartits,destaca el respecte a les diferències culturals.

Els valors universals:
-El respecte als drets humans.
-La consideració de valors com la llibertat ,la igualtat i la solidaritat.
-L'actitud dialogan que fa possible la tolerància activa

Po
sen les bases per construir la civilització mundial, i que concep la invitació al diàleg de les cultures.

4. SOM CULTURA.

4.1. CARACTERITZACIONS ANTROPOLÒGIQUES DE LA CULTURA:
      - Els antropòlegs distingeixen entre cultura material, constituïda per
         productes materials i cultura mental, de
         la qual formen part creences socials
         La primera formulació explícita de cultura la va proporcionar l’antropòleg
         britànic Edward B. Tylor, i deia que la cultura comprèn tot allò que els éssers
         humans han produït per adaptar-se al seu entorn físic i social.
       -Existeixen moltes altres definicions de cultura com una classe
        d’adaptació superior a la biològica, o como el resultat de la tasca històrica
        dels diversos grups humans, o com un factor d’humanització.
4.2. SUBCULTURA I CONTRACULTURA.
      - En cada cultura es pot parlar de subcultures. Existeix una
         gran diferència entre cultura urbana i cultura rural.
         La contracultura és un moviment de rebel·lió contra la cultura. Alguns
         exemples són els següents:
             * Les tribus urbanes, com els rockers, punkies, skins, etc. Les formen
                joves preocupats per descobrir una identitat que ni la família ni la
               societat els proporcionen. Es reuneixen al voltant d´un líder i
               adquireixen un codi d´expressions que els diferencia dels altres.
             * Els grups d´atac social.Destacan les bandes de delinqüents, que
                 intenten desestabilitzar la societat per crear un nou estat social i
                fent ús de la violència.
             * Els grups socials alternatius responen al buit que moltes persones
               senten davant un futur incert, intenten trobar un sentit a l’existència
               per diferents mitjans com reunions, activitats...
4.3. CULTURA I CIVILITZACIÓ.
      Civilització procedeix dels termes llatins civis (ciutadà) i civitas
       (ciutat), parlar de civilització és parlar del que és propi de la ciutat
       
En els segle XVII, els enciclopedistes modifiquen el significat del terme,
      segons ells, l´ésser humà progressa històricament des d´un estat de
      salvatgisme fins  a la perfecció de la civilització. 
      Es parla de civilització en sentits diferents, però el més comú
      consisteix a considerar-la com la 
síntesi dels trets més generals
      d´un conjunt de cultures que tenen relació entre elles.
     
Cultura
 té un sentit més parcial i civilització més global.
   

3.EL DINAMISME DE LA SOCIALITZACIÓ

3.1.La identitat social
La identital personal ens permet mantenir-nos com a persones úniques i singulars, mentre que la identitat social ens permet mantener uns valors compartits amb altres persones.
Ens detindrem en el procés de socialització pel qual adquirim una identitat; amb això donarem un pas més per aprofundir en qui som i com construïm la nostra realitat personal.

3.2. La socialització i les seves formes
La socialització és el procés pel qual un individu interioritza la cultura de la societat en quèviu, desenvolupa la seva identitat i es constitueix com a persona.
Socialització primària
És la part més important del procés. Té l’objectiu d’introduir el subjecte en la societat i es desenvolupa en el si de la família durant la primera etapa de la infantesa.
Les normes socials que l’envolten per mitjà d’un procediment de generalització progressiva que comprèn des de les normes, les actituds i els valors concrets fins als més generalitzats.
El procés de socialització primària no és únicamente cognoscitiu o intel·lectual, sinó que té una gran càrrega emocional.
Socialització secundària
És un procés pel qual s’interioritzen mons institucionals que contrasten amb el “món de base” adquirit en la socialització primària.
En la secundària s’ha de reforçar amb tècniques pedagògiques específiques i complexes.
En aquest procés de maduració poden aparèixer crisis de creixement.
Resocialització
La resocialització és un procés que consisteix en la interiorització dels continguts culturals, és a dir, rols, actituds, valors, etc., d’una societat diferent d’aquella en la qual el subjecte s’ha socialitzat, o bé de continguts nous, fruit d’un calvi radical en la societat a la qual pertany.
Els processos de resocialització s’assemblen als de socialització primària, tot i que són diferents d’aquesta perqué no comencen de zero. Per això, suponen dues coses: en primer lloc, un procés de desmantellament de la perspectiva anterior de la realitat; en segon lloc, una nova identificación fortament afectiva.

3.3. La tradició
Les tradicions formen part d’aquesta acumulación de saber. Tradició és el que portem de darrere, el que recollim ja elaborat pels qui ens han precedit.
Les tradicions són fruit d’un procés històric pel qual les generacions anteriors van entregant a les posteriors maneres de donar sentit a les coses, però també poder i possibilitats.

2. LA GÈNESI SOCIAL DE L'ÉSSER HUMÀ.

2.1.Socials per naturalesa?
*L'ésser humà es sociable per naturalesa.
L'ésser humà es un animal polític es a dir sociable per naturalesa, que necesita la societat  i la cultura pero poder viure i conseguir la felicitat i perfecció.
Només l'ésser humà está dotat per viure en societat ja que només ell pot saber el que es just, injust, bé o malament.
*Viure en societat no es una exigència de la naturalesa.
La societat és fruit d'un acord o contracte entre els éssers humans per evitar la lluita. dels uns contra els altres.
Representants:
Thomas Hobbes:
Parteix d'una consideració pessimista, es a dir l'home es mogut per l'egoisme pròpi i està en lluita permanent amb els altres.
Per sortir d'aquesta situació, la raó els empenya a adoptar un acord que permeti instituir una autoritat sólida.
Jean -Jaques Rousseau:
Ell parteix de la hipòtesi d'un home natural solitar, es a sdir, l'home es bo per naturalesa.
Aqui la societat s'ha estructurat mitajnçant una estructura igualitària i la solució d'aquesta situació sería una societat justra basada en l'acord de tothom.

2.2.Aportacions de l'antropologia Cultural.
L'antropología cultural estudia la manera de de viure en els diferents grups culturals  i la seva fomra de vida., es a dir, interpreta aquestes expressions culturals i intenta comprendre el significat i llavors reproduir-lo.
*Les primeres societats
Al paleolitic les agrupacions d'éssers humans eres societats igualitàries, que basaren la seva supervivència en la caça i recol·lecció.En aquestes societats  hi predomina l'economia de l'intercanvi i la reciprocitat.Els aliments s'aconseguien entre tots i havia una distribuició equitativa.
En els clans familiars hi havia el cap o home amb experiència que fa de mediador entre iguals o dona consells.
La seva forma de vida era nòmada.

*Les societats agrícoles.
Aqui les societats es tornen sedentàries hi ha una nova forma d'economia; l'acumulació i redestribució controlada.La producció agrícola s'intensifica i es posible acumular exedents .
D'un comandaments compartit es passa a un cap de la tribu que és la persona amb poder suficient per recollir i emmagatzemar aliments.També hi ha un líder guerrer que és qui du la guerra més enllà dels llogarets propers.

*Els Estats naixents.
A l'Éstat es van haver de donar característiques noves;
-una forta centralizcació del poder
-una estratificació social més gran
-una clara divisió de funcions
-una desigualtat en la distribbució de la riquesa
-un desenvolupament urbanístic
-un notable creixement cultural
En generla, tot va millorar.Aquesta nova forma d'organització social es produeix a l'Orient mitjà.
Amb totes aquestes caracteristiques que es varen desenvolupar , l'antropologia cultural pretén ajudar-nos a comprendre millor l'espècie humana.

TEMA 6 : INDIVIDU, SOCIETAT I CULTURA

1- NATURALESA HUMANA, INDIVIDU I CULTURA

1.1 L'ANIMAL CULTURAL

L'ésser humà és un animal peculiar, amb una naturalesa biològica que s'obre a l'ordre cultural: el llenguatge,la tècnica, la moral, el dret, l'economia,l'art,la ciència i la religió. És així, un animal cultural.
La cultura introdueix un tipus d'adaptació eficaç que aporta mecanismes permeten orientar-se en el món, reduir la complexitat de l'experiència i aconseguir una certa seguretat i confiança davant dels perills.
Creat per la capacitat humana d'invenció i anticipació, serveix per
disminuir la por a la casualitat i els imprevistos per reduir la incertesa.

1.2 EL CONCEPTE D'INDIVIDU

Un individu és qualsevol ésser complet que pertany a una espècie, sigui animal o vegetal. Sinònim d'ésser humà, únics individus fossin els de la nostra espècie.
S'utilitza així és perquè es va difondre la idea que cadascun del éssers humans és algú únic i irrepetible.
Tot individu humà és subjecte de drets que no han de ser ignorats ni violats.

1.3 L' INDIVIDUALISME I ELS SEUS LÍMITS.

La llibertad individual l'individualisme possessiu. Segons aquesta teoria, cada ésser humà és l'únic propietari de la seva persona i les seves capacitats i no deu res a la societat per elles.
La societat conjunt d'individus propietaris que es relacionen entre ells mitjançant l'intercanvi del béns i serveis i cadascú mirarà de buscar el seu benefici particular.
El individualisme redueix la realitat humana, ja que qualsevol persona, pot desenvolupar les seves capacitats, necessita el surport i la cooperació de la societat en què viu. Els humans estem dotats d'una insociable sociabilitat,es a dir, és necessari trobar l'equilibri entre un individualisme insolidari, que no respon a la realitat humana, i un col·lectivisme que anul·li la individualitat, perquè tampoc respon al que som.

3- EXPERIÈNCIA DEL PROPI COS I CONSCIÈNCIA HUMANA.


3.1
SOM UN COS...

Per aconseguir un coneixament just de la realitat humana, cal conèixer el cos ( les característiques de l'extracòs i de l'intracòs)
Es necessari tenir en compte el sentiment del propi cos.
No només percebem el món ens sentim afectats i adquirim un to emocional i ens sentim impulsats a respondre  determinant voluntariament les nostres accions.
Tres vessants: la intel·ligència, el sentiment i la voluntat.
  

3.2 ... I UNA CONSCIÈNCIA

L'esser humà és un subjecte, no un objecte, perquè és un algú que actua, un qui que respon, un jo que torna sobre ell i és capaç de preguntar-se: Qui soc jo?. Aquesta capacitat de tornar sobre ell mateix s'anomena consciència humana.
Éssers vius tenen la capacitat de rebre informació del medi que els envolta i d'ells mateixos, els proporciona un cert grau d'independència.
Té dues funcions:considerar-nos a nosaltres mateixos com una realitat pròpia i mantenir la continuïtat del jo.
La consciència de la individualitat es una consciència personal.

2. L´ESPECIFICITAT DE L´ESSER HUMÀ

2.1. DIFÈRENCIES AMB ELS AVANTPASSATS ANIMALS
*Diferències bioquímiques, genètiques i anatòmiques
-Des del punt de vista bioquímic i genètic no hi ha diferències entre
        l´esser humà i els antropoides: l´esser humà té 23 parells de cromosomes
        i els antropoides tenen 24.
      -Les diferències anatòmiques són
les següents:
          * La reducció de la mida de les dents i de les mandíbules
          * La forma de la mà i la seva habilitat
          * La posició bípeda i dreta.
       

          * El desenvolupament del cervell, la mida es va triplicar.
*Diferències de comportament:
-Es distingeixen tres:
        * La capacitat de simbolització. És pròpia de l´esser humà la
           comunicació mitjançant símbols, mentre que l´animal es comunica amb
           signes naturals.
           Filòsofs com Cassirer han qualificat l´esser humà d´animal simbòlic.
         * La vida a la realitat. La nostra intel·ligència ens permet captar les coses
           mentre que els animals capten tot el que els envolta com
           a estímuls als quals han de respondre. Zubiri ha caracteritzat li a l´ésser
           humà com a animal de realitats.
         * El sentiment del propi cos. Per aconseguir un coneixement just de la
            realitat humana és necessari conèixer el cos, no només des de
            fora sinó també des de dins.
         
* L´obertura al món. L´ésser humà, és capaç d´entendre coses i
            és capaç de voler-les. No està tancat en el seu medi vital o medi ambient, com l´animal,
            sinó que viu obert al món
        * El lliure albir. L´ésser humà és l’únic animal capaç de dir no es lliure d´escollir el seu
           futur i construint-lo
         * La inconclusió. L´ésser humà mai, sent el desig de més i d´altra cosa.
           Sant Agustí el caracteritza com un animal àvid de coses noves, i Nietzsch diu d´ell que és l’únic animal  que pot fer promeses
         * El capficament. L´ésser humà té un ell mateix, es a dir, que és capaç
            d´orientar-se. L´animal no viu des d´ell mateix, sinó des de l´altre
         * La capacitat d´imaginar i la de raonar. La fantasia o imaginació és la
            capacitat que ens permet crear projectes i ideals que porta a caracteritzar l´ésser humà com animal fantàstic i com animal racional.

* Vida cultural:
      -La vida cultural és el tret més destacat de l´esser humà. La vida biològica està basada en la  transmissió d´informació genètica
       (ADN), com en la resta d´animals, la cultura és possible per un conjunt de
       capacitats que no tenen els altres animals
      -Cultura es un conjunt de realitats que l´ésser humà ha produït com a consequència de la vida en societat i li serveixen per entendre el món on viu.
 
2.2. INTEL.LIGÈNCIA ANIMAL O INTEL.LIGÈNCIA HUMANA?
     - Des del segle XIX l´expressió intel·ligència animal, se
        segueix discutint si la intel·ligència és una facultat  de l´ésser
        humà o no. Depèn de què s´entengui per intel·ligència, si per
        intel·ligència entenem la capacitat de modificar el medi , aleshores ja es troba en      alguns animals, però si per intel·ligència entenem 
la capacitat de comprendre les coses com a reals, aleshores només l´ésser humà té intel·ligència .
    

TEMA 5: QUÈ ÉS L’ÉSSER HUMÀ

1.LA GÈNESI DE LA REALITAT HUMANA
1.1. Teories de l’evolució
Del fixisme a l’evolucionisme
L’evolucionisme es va oposar des del principi al fixisme.
El fixisme considera que totes les espècies són independents i romanen inalterables al llarg del temps.
S’entén per evolucionisme totes les manifestacions de la vida són el producte d’un desenvolupament.
El lamarckisme
El lamarckisme és la primera teoria global de l’evolució biològica, de Lamarck.
Defensa:
     -          Hi ha una progressió gradual.
-          L’adaptació a l’ambient per l’ús i el desús de determinats òrgans.
-          L’exercici del òrgans els desenvolupa i perfecciona.”la funció crea l’òrgan”.
-          Els caràcters adquirits així s’hereten, cosa que permet adaptar-se millor a les condicions de l’entorn.
El darwinisme
Segons Darwin, s’entaula una lluita per la supervivència perquè hi ha una més éssers vius que recursos, fet que comporta un procés de selección natural.
Li faltava una explicación de l’herència biològica i la va elaborar Gregor Mendel.
El mutacionisme
A partir de Mendel,el mutacionisme diu que el progrés evolutiu depèn de mutacions.
Hugo de Vries va distinguir dos tipus de variacions: les modificacions, provocades per canvis mediambientals i que no s’hereten, i les mutacions, que són alteracions que es produeixen en els gens dels organismos vius i que es transmeten per herència.
Teoria sintètica o neodarwinisme
S’intenta harmonitzar el principi darwinista de la selección natural i els principis genètics de la mutación.
1.2. L’origen de l’èsser humà
Thomas Huxley, Charles Darwin i Ernst Haeckel van defensar en la segona meitat del segle XIX que l’èsser humà procedeix evolutivament d’espècies animals antropoides.
El australopitecs: vivien entre tres milions i un milió d’anys i eren bípedes.
L’Homo erectus vivien entre un milió i mig i 300.000 anys
L’Homo sapiens va aparèixer fa uns 100.000 anys.

divendres, 1 d’abril del 2011

Filosofía

 La filosofia és una disciplina en què els filòsofs (del grec antic: φιλόσοφος "amant de la saviesa"), per mitjà de la lògica i el raonament, cerquen donar una explicació de tots els coneixements possibles i del lloc que ocupa l'home en la naturalesa. També ha estat definida com l'estudi dels conceptes i principis més fonamentals i generals relacionats amb el pensament, l'acció i la realitat. La filosofia és un camp d'estudi que inclou diverses subdisciplines com l'estètica, l'epistemologia, l'ètica, la lògica i la metafísica. El mètode fonamental de la filosofia és l'ús del raonament per avaluar els arguments. Tanmateix, l'abast i la metodologia de la filosofia no són rígids. Allò que representa la filosofia és un tema discutit i varia d'acord a les diferents tradicions filosòfiques.